Corrien els anys 80 quan jo era xiqueta, vivia al meu poble i anava a la meua escola on per fi s’estudiava en valencià (no sé si alguna volta al meu poble s’havia fet escola en valencià, tot i que era l’única llengua parlada). També feia incursions a les ciutats properes i em sentia igual que el Tio Canya. Veia que la gent a les ciutats renunciava al valencià, la llengua d’ací i de cap altre lloc al món. Hi havia moltes persones maleducades a la ciutat, tot i que t’entengueren, ni tan sols t’escoltaven i et deien: Háblame en cristiano. Aquelles persones no sabien diferenciar llengua de religió. Senties altres persones del poble que et deien: Jo parle espanyol! Mostrant mancances emocionals, de vinculació i vergonya de ser qui són, a banda de desconeixement i incapacitat de diferenciar llengües. Cal dir que darrere d’aquestes dues actituds hi havia odi, odi aprés a les escoles, un odi a més classista i que menyspreava tot el valor que té la nostra llengua, els i les seues parlants.
NO TOT ÉS COM DIUEN
Avui en dia diuen que la meua llengua està morint, que està malalta, no diuen que l’estan matant de manera organitzada i premeditada des de fa més de 100 anys. I que no han pogut amb ella ni amb les parlants. Trobe que aquesta segona frase seria molt més correcta sociolingüísticament. Aquest tipus de profecies no mostren com batega la llengua al carrer realment, als pobles, a les ciutats i a les escoles.
Quan ara vaig a les mateixes ciutats on anava de xicoteta, sent més gent parlar en valencià, ja no et miren per damunt del muscle, ni trobe tant de menyspreu per la llengua. Encara queden maleducats i maleducades però no al mateix nivell. En la ciutat de València almenys t’escolten, i en altres ciutats com Castelló les xiquetes i xiquets s’expressen en valencià a la classe, a pesar de ser xiquets de ciutat i haver patit processos de negació, exclusió i arraconament lingüístic. També són xiquetes i xiquets que comprenen i utilitzen el castellà, romanés, àrab.
No dic que es done una situació d’igualtat d’oportunitats per a les dues llengües, de fet el castellà continua sent una llengua dominant i el valencià una llengua dominada. El que pretenc expressar és que la nostra llengua no està morta, ni molt menys i no ho estarà perquè és una llengua estimada, lluitada i guanyada. No es dona una convivència equilibrada entre les llengües, i molt menys encara és com el mantra que el govern vol inculcar en la gent, que el valencià és una llengua imposada a les escoles.
CACERA DE BRUIXES
El govern de la Generalitat, el conseller d’educació, Jose Antonio Rovira, i els mateixos de sempre, viuen una altra realitat, en una altra galàxia, diria jo, i continuen amb la seua campanya d’atacs continus contra la llengua, contra la gent que la parla i més encara, contra la gent que tot i que no la parle la veu com una llengua útil. També contra ells mateixos, ja que el seu cas és d’endofòbia i encara és més greu. Si bé van començar retirant la revista Camacuc a la biblioteca de Borriana, i van continuar limitant cada vegada més el contingut en valencià en l’espai públic: biblioteques, plataformes d’educació, televisió pública, subvencions a entitats per la llengua, etc., a més d’intentar canviar els topònims de les ciutats. Quan acabava el curs 23-24 van traure un esborrany de llei que ja el seu nom en si mateix expressa una burla cap a l’escola valenciana, cap a la llengua i cap al territori: “Llei de Llibertat Educativa”, d’ara endavant l’anomenarem Llei Rovira.
Aquesta llei era un esborrany ple de buits legals i incoherències, fet amb molt d’odi, molta pressa i sense tenir en compte cap de les anteriors lleis d’ús, vulnerant, fins i tot, la Constitució espanyola i les lleis europees. Una llei basada en la mateixa idea estereotipada de fa més de 30 anys que comparteix el govern i altres grups feixistes, que menysprea la societat valenciana i tot el que la defineix. De fet, en les disposicions addicionals d’aquesta llei amenaça explícitament als docents que la incomplisquen dient que la conselleria vetllarà pel seu compliment…
La Llei Rovira és un “passe el que passe guanya la banca”, i independentment dels resultats de la consulta, el valencià perd molt d’espai educatiu amb la seua implantació, és una condemna ferma cap a la llengua, una llengua minoritzada que no minoritària. Cal remarcar, a més, que no hi ha una implantació gradual com en les anteriors lleis i que té molts buits que s’estan omplint sobre la marxa, de manera poc explícita i prohibint “verbalment”, sense que quede registrat enlloc, als claustres de les escoles i als consells escolars d’algunes ciutats/pobles que es manifesten. Amb un modus operandi més mafiós que altra cosa.
EL POBLE RESPON
Enfront d’aquesta problemàtica abans, enmig i després de la DANA, i també per aquesta, el poble valencià s’ha mobilitzat en tots els nivells que s’han intentat silenciar. S’ha manifestat en contra de la llei, la consulta, del conseller d’educació i de les actuacions abusives i il·legals d’aquest govern. Amb tot, dels resultats d’aquesta consulta n’hem d’estar ben orgulloses com a societat, perquè a pesar de totes les seues trampes s’ha sentit un SÍ ben gran a la presència del valencià a l’escola.
Caldrà ara tombar aquesta “llei de discriminació en l’ús de les llengües”, que diferencia els territoris històricament castellanoparlants on el valencià pot tenir una presència mínima i fins i tot es pot optar per l’exempció, als territoris històricament valencianoparlants on la màxima presència permesa del valencià a les escoles és molt mínima i no es pot optar a l’exempció del castellà. A pesar de tot, el valencià s’ha reafirmat en el territori no només valencianoparlant, mirem el cas admirable de la Serrania, i a més ha guanyat adeptes en territoris on no n’havia tingut. Aquesta consulta ha permés veure quina és l’actitud dels i les valencianes cap a l’aprenentatge de la llengua, i ara que no gosen mai més dir que el valencià és una llengua imposada. El valencià és una llengua guanyada i més que estimada.
I QUE ENS VAGEN FENT LES TRAMPES, QUE ELS ANIREM FENT LES LLEIS!
Escrit per Rosella Tormo