Sense dubte, una de les raons per les quals m’espentaren a abraçar la pedagogia Freinet i l’ús de les seues tècniques a l’escola fou la importància de l’esperit crític en l’educació dels infants. A diferència d’altres corrents pedagògiques del S.XX, la freinetista i per tant, la corrent racionalista de l’escola moderna, es caracteritza per l’acció d’una pràctica educativa on els i les alumnes, el subjecte de l’educació, no són mers éssers individuals, opacs al món i a la realitat que els envolta, sinó subjectes actius que analitzen i es fan preguntes sobre el context social, natural i cultural del qual formen part.
Així, la lectura de premsa i notícies, els reportatges o les investigacions del medi social i natural, són tècniques pensades per estimular entre els infants el pensament crític: un dels tres pilars fonamentals, que junt amb la cooperació i l’expressió lliure constitueixen la base de la pedagogia Freinet i que persegueixen que la pràctica educativa esdevinga emancipatòria.
A l’escola rural de Benimarfull fem ús de la tècnica de la investigació del medi per qüestionar el nostre entorn social i cultural afavorint el pensament crític des de ben menuts. Enguany, aprofitant que les reivindicacions feministes guanyen visibilitat al voltant del 8 de març, llegim a classe notícies i reflexionem al voltant de diferents situacions de desigualtat de gènere que trobem al nostre voltant. De primeres, les converses són simples i trivials, però poc a poc, van esmolant el pensament. Una d’elles afirma que les dones, malgrat ser iguals no tenen el mateix reconeixement que els homes, i entre tot el grup pensem situacions que en la nostra vida diària puguen representar aquesta desigualtat.
Després d’una llarga conversa, i amb el mestre estirant del fil per buscar les preguntes adequades, finalment sorgeix la pregunta clau per arrancar la investigació: “Vos heu fixat que els tots els carrers del poble tenen nom d’homes i cap de dona?” Amb desconfiança però amb comboi que genera eixir de l’aula algú planteja que hauríem d’anar a comprovar-ho.
A l’endemà eixim de l’aulari amb la intenció de corroborar la nostra hipòtesi: Els noms dels carrers de Benimarfull són una mostra de la desigualtat de gènere. Durant la passejada enregistrem un a un tots els carrers dels poble anotant: nombre de registre, nom del carrer, sexe i motiu pel qual en rep el nom. La nostra conjectura inicial s’ha confirmat i tornem a l’aulari disposats a seguir reflexionant sobre els resultats obtesos i formulant-nos noves preguntes. “Creiem que és just? Podem fer alguna cosa per canviar això?” Prompte el grup decideix, en assemblea, escriure una carta a l’ajuntament per sol·licitar el canvi de nom d’un carrer dedicat a un home pel d’una dona important en la Història.
El mestre, suggereix que seria bo conéixer què en pensa el veïnat d’aquest afer i esbrinar si està d’acord amb la nostra proposta. Amb entusiasme, la classe planteja realitzar entrevistes a familiars, veïnat i mestres de l’escola i en un parell de dies eixim de nou al carrer per preguntar a la gent del poble què en pensa sobre el tema. Hem preparat tres preguntes tancades que només admeten un si o no per resposta: 1.- Sabies que totes els carrers de Benimarfull tenen noms d’homes? 2.- Et pareix just? 3.- Et semblaria bé que es canviara el nom d’un carrer pel d’una dona important?
En total recollim una xicoteta mostra de 70 entrevistes, representem amb gràfiques per analitzar els resultats obtinguts i després del seu anàlisi anotem com a conclusió que la majoria no s’havia adonat de la situació, que si que ho troben injust i que estarien d’acord amb el canvi de nom. Aquestes conclusions ens animen a escriure, ara sí, la carta a l’ajuntament sol·licitant el canvi de carrer d’un sant pel d’Isabel Clara Simó, una important escriptora alcoiana. Adjuntant, per suposat, el resultat de les enquestes realitzades.
Aquesta experiència em fa reflexionar, com a mestre, sobre el treball curricular i interdisciplinari realitzat: l’escriptura (preguntes, conclusions i carta), el càlcul viu (recompte de dades, construcció i interpretació de gràfiques), l’ús del mètode científic per a crear coneixement (formulació d’una hipòtesi, disseny experimental per a la seua comprovació, anàlisi de dades i conclusions)… i en un aspecte més importants encara, en com el marc que basteix la meua pràctica educativa m’apropa cada dia més a la pedagogia Freinet: la cooperació, l’expressió i l’esperit crític.
