Des que vaig entrar a formar part del grup de mestres preocupats per la renovació de l’escola, vaig anant introduint tècniques que m’ho férem possible. La correspondència entre classes era una de les activitats que produïen la COOPERACIÓ, una idea que consideràvem bàsica per reformar l’escola.
Els primers passos
Els primers intercanvis de cartes, treballs i també de regals van ser cap al 1968 quan jo treballava a Mislata, al Col·legi Gregori Mayans: amb Carme Miquel que treballava a Torrent; amb Carme Franco que treballava a Bocairent. La meua classe era un tercer d’EGB amb 50 alumnes . Ja havíem iniciat les reunions a Lo Rat Penat, Secció de Pedagogia i Adela Costa, Enric Alcorisa, Carme Mira etc havien ja fundat l’escola Tramuntana, al Vedat de Torrent.
He trobat un esborrany de carta, de 13 de l 4 de 1972, en què les alumnes de 7è i 8è de Mislata, expliquen a les seues corresponsals d’Astúries que un dia aniran a la fàbrica de cerveses perquè així ho han acordat en assemblea i que uns dies després aniran a la “festa de la primavera” a una escola del Vedat de Torrent. Eixa festa durarà, diuen, tot el dia i allí vindran alumnes de moltes escoles .Recorde que en eixa festa de la primavera , assistiren les nostres corresponsals de Bocairent i la mestra, Carme Franco, ens portà unes plantetes de regal. La correspondència amb Carme Franco va durar uns quants anys, continuà quan passà a treballar al Col·legi Tirant lo Blanc de València Més tard, vaig tindre correspondència amb una escola de Cornellà. Ja havia anat a dues edicions de l’Escola d’Estiu de Barcelona (1968) i ( 1969). Amb Maria Pérez, mestra de Moixent vam tindre també correspondència. Les meues alumnes d’aleshores, ( any, 1970) ja eren dels cursos 7è i 8è de l’EGB i nosaltres, el grup de mestres de la Secció de Pedagogia de lo Rat Penat, iniciàvem la marxa a la pedagogia Freinet. El 1974 fundaríem a València ACIES, Associació Espanyola per a la Correspondència i la Impremta Escolars. ACIES era el nom que adoptàrem a Espanya els membres del Moviment Freinet, durant la dictadura franquista. Féiem Congressos d’intercanvi d’experiències, a l’estiu i Assemblees organitzatives, a l’hivern. La seu estatal d’ACIES era a València. Als congressos assistien mestres de tot l’estat i així era fàcil establir correspondència amb escoles de fora del País Valencià .
L’horitzó s’eixamplava i vam correspondre amb Ana Maria d’Astúries, escola de Beodia, La Pomarada, Grenoble i Kernascleden, a França vam ser els corresponsals nascuts després del congrés de l’ICEM en Charleville (1970). Nuria Roucaute de Grenoble i Joël Le Coustumer vam ser corresponsals i amics. Nuria encara ho és.
La correspondència amb el LYCËE des EAUX CLAIRES de Grenoble era en castellà. Intercanviàvem reportatges escrits sobre aspectes geogràfics, etnològics, històrics,literaris, problemes socials. A part de les cartes individuals que l’alumnat lliurement s’intercanviava. Algunes alumnes de Mislata conservaren l’amistat amb les de Grenoble fins a l’hora del casament. La correspondència amb l’escola de Kernascleden, en la Bretanya francesa, era en francès, intercanviàvem escrits amb molt de dibuix per fer-nos entendre amb facilitat. La mestra, Roser sap prou francès per fer les traduccions. Tot i la llunyania, les cartes anaven i venien amb prou velocitat, cada 15 dies o així. Rebérem algun pastis i bombons fets amb nous de Grenoble.
Durant aquesta etapa de 9 anys que vaig treballar a Mislata, la correspondència va ser una activitat intensa i extensa. Tinguérem cartes de Santa Eulalia del Río (Terol), de Sevilla, d’Euskadi . Eren intercanvis esporàdics fruit de l’interès que suscitaven les xerrades o estatges que el grup d’ACIES de València realitzava per diferents llocs de l’estat espanyol. Anàvem, parlàvem de la nostra pràctica i sempre hi havia alguna companya o algun company que desitjava correspondència i jo no tenia inconvenient en rebre les cartes i contestar-les. La classe que tenia era molt lliure i cooperativa, organitzada amb l’assemblea i sense restriccions d’horari, perquè habitàvem un baix amb pati i coberta en la plaça de Mislata, allí podíem estar més hores preparant el teatre o confeccionant la revista, ESCUELA 70, o realitzant passeigs pel riu, no molestàvem ningú. Així que rebíem amb interès les cartes i els treballs de companys d’altres llocs. Durant el curs 1974-75 vaig encarregar- me d’animar un curs d’iniciació a la pedagogia Freinet que tenia lloc el primer dissabte de cada mes a Massanassa. En una escola infantil – No deixaré mai de recordar el 2 de març de 1974, havien assassinat Salvador Puig Antich, a Massanassa ploràrem i tremolàrem de ràbia- Allí acudiren alguns mestres que incorporaven a les seues classes les tècniques que anaven dominant,: El text lliure, la correspondència… Vaig intercanviar la meua revista amb la que feien , a Quart de Poblet, alumnes de Pep Cebrià. Ell m’ensenyà allò de “Text de Lluís Antolí, embellit per la classe”. Jo ja feia això de la reconstrucció col·lectiva o explotació lingüística del text lliure més votat; però la paraula embelliment va ser Pep Cebrià qui me l’ensenyà. Amb el canvi de col·legi al barri de Sant Marcel·lí de València, Col·legi Sara Fernàndez, la correspondència la vam continuar amb Grenoble i Kernascleden. Vam anar a Grenoble al final del 8è curs de l’EGB i ens allotjàrem en cases dels corresponsals. Després, L’alumnat i professorat , Nuria Roucaute i d’altres, del Lycée des Eaux CLaires, de Grenoble vingueren a València a les Falles. D’aquella visita, el grup de BT, Bibliotech de Travail de l’ICEM, va fer i publicar una BT. Veiem com la correspondència genera cooperació a escala cada vegada més gran.
Encara estant de mestra en Sant Marcel·lí , com formava part del grup de matemàtiques del Moviment Cooperatiu d’Escola Popular , fèiem correspondència en matemàtiques amb els alumnes de Júlia Salvador, de Villar.
Quan vaig anar a l’escola de Torrefiel, un primer curs de primària, vam escriure’ns amb els alumnes d’Ismael Blasco, de Montcada. Només hi vaig estar un curs i mig al Col·legi Torrefiel perquè van nàixer els meus fills bessons. Vaig anar a Bonrepòs i Mirambell, al Col·legi Mare de Déu del Pilar, a donar classe a 1er curs de L’EGB i vaig mantindre el mateix grup d’alumnat fins a cinquè.
Vam fer correspondència amb Tomàs Medina que treballava a Gàtova. També anàrem d’excursió a vore’ls i ells vingueren a Bonrepòs i Mirambell a celebrar, al barranc de Carraixet, la festa de la primavera. De la correspondència amb Tomàs he de destacar els petits llibres que ens enviaven. Feien com conferències i les escrivien en forma de llibret . Els xics i les xiques de Bonrepòs i Mirambell iniciaren una producció gran de llibrets, dels quals molt encara conserve. (Il·lustració, llibrets).
També ens escrivíem amb Ximo Ureña a Ontinyent amb ells ens veiérem als Vivers de València i amb Paco Palanca que treballava a Torís . El Pare de Paco Palanca vivia a Tavernes Blanques, que és un poble situat al costat de Bonrepòs i Mirambell, només cal creuar el barranc de Carraixet ; doncs, el senyor Palanca venia carregat amb el gran sobre de cartes i me les portava a casa, a Bonrepòs i Mirambell; de manera a estalviar-nos la despesa en segells. Amb ells anàrem a les Moratilles d’acampada. Recorde que, per a preparar la vetlada la meua classe representàrem, a l’acampada, l’obra de teatre Papers Misteriosos, d’Empar de Lanuza; obra que ja havíem representat a l’escola . Amb Tomàs Medina no vam parar d’escriure’ns quan anà a Quart de Poblet i amb ells férem l’acampada a Riòpar, al Riu Mundo. (Il·lustració itinerari de riu Mundo) Ens allotjàrem al campament “Sant Juan de Alcaraz” Un edifici magnífic i una zona per a tendes molt bona. Conserve algune escrits adreçats a diverses institucions demanant ajuda econòmica perquè el viatge i l’estada resultaven cars per a moltes famílies. Era l’any 1987, l’últim de la meua estada a Bonrepòs i Mirambell . Aquella acampada a Los Chorros del rio Mundo va ser un comiat feliç. Vingueren pares i mares de Quart i de Bonrepòs i Mirambell. Les famílies ens preparaven el dinar. Estudiàrem molt bé l’entorn amb itineraris que havien preparat Tomàs i Jo . Fèiem assemblea diària. I vetlada de cançons, danses i teatre.
En què consisteix la correspondència ? De tot allò dit ja podem deduir en què consisteix la correspondència. Els mestres i l’alumnat amplien llurs referències cooperatives. Intercanvien la producció de la classe: Revistes, monografies, estudis del medi, reportatges, problemes matemàtics, receptes per fer farinetes, història de la classe, del poble. Contesten les preguntes dels corresponsals i els hi formulen preguntes. Compta molt la dimensió individual. Cada alumne s’emparella amb un corresponsal de l’altra classe. A França, l’ICEM aconseguí del govern una tarifa especialment barata per la correspondència Escolar. Nosaltres enviàvem les cartes i els paquets com a impresos. Tot i això hi havia enviaments que resultaven cars.
Què hi enviàvem? Una carta col·lectiva, bonica i gran. La revista. Els llibres o monografies fets a classe. Cartes individuals. Regals i dolços.
Valors educatius de la correspondència? Per què ens sembla una tècnica fonamental en la pedagogia Freinet? Potser que el primer dels valors de la correspondència siga molt pedagògic, “ fer viu i significatiu un aprenentatge bàsic, l’escriptura, en tant que comprensió i expressió escrita”
A aquest valor es en poden afegir d’altres més educatius: La motivació per conèixer la vida d’altres xiquets i xiquetes de la mateixa edat, o d’edat semblant . La necessitat d’estudiar amplament el propi medi per tal de donar-lo a conèixer als corresponsals. L’augment de l’autoestima, basat en la perfecció que es busca en els treballs que es reben i que s’envien, autoestima, doncs, basada en l’obra ben feta. L’ampliació de l’amistat a d’altres joves, que no són els i les de l’escola. La idea viscuda que l’escola, l’aprenentatge, és una activitat global, de tota l’espècie humana . La cooperació, principi de la pedagogia Freinet, s’amplia amb la correspondència escolar.
Roser Santolaria. Bonrepòs i Mirambell. Juny 2016