Investigant el medi social, recuperant la memòria de Benimarfull.
«Tota comunitat mitjanament sana manté, per damunt o per baix dels seus antagonismes interns, uns nexes de solidaritat bàsics, gràcies als quals continua afirmant-se en ella mateixa i és ella mateixa»
Joan Fuster
És setembre, a les acaballes de l’estiu i començament de la tardor, i a l’aulari l’Albacar de Benimarfull ens preparem per a celebrar una gran festa d’inici de curs, un moment màgic, si més no: l’equinocci de la tardor. Malgrat la caiguda en desús dels costums populars relacionats amb l’agricultura i els esdeveniments astronòmics, l’escola de Benimarfull ha engegat un procés de recuperació d’esta tradició popular: La nit de farolets, que arraconada des de fa anys a l’oblit, roman en un estat de somnolència cultural absorbida per la voràgine del consum i l’oci dels models «desarrolistes» de les societats modernes.
Segons Amparin, recorda que de menuda cap a finals de setembre, els seus iaios espigolaven els melons de tot l’any que no aprofitaven de la collita (els melons de la punta) per fer d’ell fanalets. L’activitat consistia a buidar un meló per dins i fer uns dibuixos sobre la pell, deixant una superfície translúcida per on escapava la llum de l’espelma que ficaven dins perquè il·luminés els carrers de nit. L’ornamentació era variada, podíem trobar una estrela, una lluna, una escalera o un sol, però sempre en relació a l’oratge que anunciava el sereno a mesura que passava pels carrers despertant la gent que havia d’anar a regar o a realitzar l’activitat agrícola corresponent al camp. En un intent de recordar la figura del sereno: aquell personatge vuitcentista de fa dos segles que anava pels carrers fent de despertador; i de celebrar el comiat de l’estiu, grans i menuts compartien una tradició popular on tothom participava i on sonava una cançó que deia així:
El cuartel! Coronel!
Medio plan, carrataplan!
El sereno i la serena se’n anaren a pescar
Agarraren una anguila! com el portal de la Mar
Que tururururu, que són les onze i mitja
Que tururururu, que encara no han tocat
El cuartel! Coronel!
Medio plan! carrataplan!
Enguany el grup dels mitjans hem traslladat la classe de ciències socials a la casa d’Amparin, per esbrinar més coses sobre la festa dels fanalets, l’origen, els motius i totes les històries i anècdotes sobre aquesta tradició. Així que aprofitant l’interès pel medi social i cultural que ens envolta, els a mitjanets plantejàrem una sèrie de qüestions sobre la festa. La conversa acabà en la redacció d’un conjunt de preguntes per entrevistar a Amparin, la nostra font oral principal d’on traure tota la informació. Entre el grup escrivim les preguntes i acordem una trobada amb l’entrevistada. A l’endemà, el grup trasllada la classe al menjador de ca Amparin, on ens relata l’origen de la festa, els motius dels dibuixos i la cançó que cantava de xiqueta mentres passejava pel poble amb els fanalets. En acabant, tornem a l’escola i a l’assemblea posem en comú allò que ens ha explicat. Els més grans recorden als menuts la informació que hem recollit de les preguntes, parlem de la cançó, fem ritmes i juguem amb les onomatopeies que apareixen a la lletra. Finalment decidim fer un llibret monogràfic sobre els fanalets: una compilació de textos lliures, on cadascú fa un dibuix d’allò que més li ha agradat del relat i l’acompanya amb un text. Com que som a primer, les més xicotetes reben l’ajuda del mestre per a copiar o descodificar el text que volen escriure, mentres que els més grans van escrivint sols i finalment s’esplaien amb el dibuix. Els primers en acabar dissenyen la portada i la contraportada amb dibuix i el color. Finalment, de llibret farem un grapat de còpies que enviarem als nostres corresponsals perquè coneguen les històries i el patrimoni cultural del nostre poble.
Després de tot el treball d’investigació, per fi, arriba divendres i les famílies s’acosten a l’escola al taller de fanalets que, des de fa dos anys organitza l’aulari per decorar els melons buits que han tret de casa. Hi ha de totes les maneres, grans, menuts, allargats, grossos, verds, grocs. Tothom participa i es prepara per a la nit, per a la passejada de fanalets que enguany recorrerà els carrers de Benimarfull amb una colla de tabalaters i dolçainers. Un any més, els xiquets i xiquetes del poble s’acomiaden de l’estiu per donar pas a la temporada del raïm, les magranes, els bolets, les carabasses i els moniatos. I ho fem recordant la figura del sereno, una imatge «costumbrista» d’un temps passat que descriu i ens recorda d’on venim i quines són les nostres arrels que han madurat en la nostra identitat i en l’imaginari col·lectiu d’un poble. Una memòria compartida que hui recordem a través d’aquesta festa, una festa que recordem i celebrem, sense cap dubte, en valencià. Perquè, malauradament, no hi ha un altra manera possible de recordar-la que no siga amb la llengua dels nostres avantpassats, el valencià.
Benimarfull, tardor de 2024.
Rafa Simó, mestre d’escola rural.