“I en eixe context arriba una mestra rebel, decidida, valenta
La infància en disputa és conquesta
El dictador mor, es comenta…”
Ahir dijous 25 d’abril i a càrrec de l’Associació cívica A Tornallom de la localitat de Meliana, ens visitava al poble la mestra Marifé Arroyo, protagonista del documental La Mestra, i també el director del documental Sergi Pitarch i la lingüista Maria Sanchis. Els motius de la trobada eren diversos, reconéixer la seua trajectòria i retre-li homenatge en el poble en el qual créixer.
Marifé Arroyo, vinculada al Moviment de Renovació Pedagògica dels mestres de la Safor, fou una mestra que es va entossudir a ensenyar Valencià i en Valencià en l’any 1974 en la localitat de Barx. Fou expedientada. Li van cremar llibres de la biblioteca escolar, entre altres. Va patir la campanya de la dreta de Las Provincias, dit en altres paraules, va patir la campanya de l’extrema dreta de la Batalla de València. Va patir una gran amargor.
Ahir, però, Marifé Arroyo es trobava desimbolta, feliç, contenta. Vinga a saludar amics i antics alumnes. Va mostrar la seua part més humana, anècdota darrere anècdota dins de la tragèdia i la repressió. Se la veia feliç de reconéixer tant de caliu. El centre ple de gom a gom. Gent, entre altres jo, entre les portes perquè no es podia entrar. Marifé havia estat capaç de reunir, en una sola vesprada, diverses generacions: antics alumnes de la comarca, mestres jubilats i mestres en actiu.
Després de la projecció resumida del documental, ja en la tertúlia, el públic també va fer menció a la trajectòria del CEIP Mediterrani de la mateixa localitat, pioner en l’ensenyament de les primeres línies en Valencià de la comarca. Diversos mestres d’aquell moment estaven presents. Un antic alumne de l’escola, nascut en els anys vuitanta, va intervenir i va recordar que va formar part de la segona generació de línia en Valencià i havien de ser escoltats per la policia per anar a l’escola. El delicte, estudiar en Valencià.
Marifé Arroyo vingué acompanyada del seu marit, Josep Piera. I el gran Josep Piera també va mostrar la cara humana i li va retre l’homenatge. Tossuda i valenta. També se’l veia content, feliç i emocionat reconeixent amics. Va recordar el cost emocional i físic que li va costar a Marifé.
Malgrat tot, hui en dia a Barx s’estudia en Valencià perquè els fills dels alumnes de Marifé tenen memòria i no obliden. Hi ha una victoria millor?
Una intervenció final del públic va concloure que “no podran res contra un poble viu, alegre i combatiu”. Aquesta intervenció del públic era de Roser Santolaria, és a dir, un altre referent considerable. Gràcies Roser, per moltes raons.
Em permet, ara ja, de concloure aquestes línies des de la vessant personal. Jo em vaig incorporar més tard i agraïsc enormement el treball d’eixos mestres que no van claudicar, que no van abaixar el cap. Als mestres que van fer possible eixes primeres generacions de línia en Valencià, i als alumnes que van estar. A mi, personalment, que venia d’un altre món, em van canviar la vida, els professors i els alumnes. Tenia ganes de dir-ho i d’agrair-ho. Ara som nosaltres qui portem la motxilla en l’esquena i hem de seguir. Moltes Gràcies.
Contrabandista de verbs clandestins escampant el verí
Pobles vius i senders infinits
Quin gust sentir-la parlar
Si del carrer i el corral és l’ama
I ara hi ha un poble que brama en un idioma proscrit.
La Mestra (Àngels Guillem-MCEP País Valencià)
“I en eixe context arriba una mestra rebel, decidida, valenta
La infància en disputa és conquesta
El dictador mor, es comenta…”
Ahir dijous 25 d’abril i a càrrec de l’Associació cívica A Tornallom de la localitat de Meliana, ens visitava al poble la mestra Marifé Arroyo, protagonista del documental La Mestra, i també el director del documental Sergi Pitarch i la lingüista Maria Sanchis. Els motius de la trobada eren diversos, reconéixer la seua trajectòria i retre-li homenatge en el poble en el qual créixer.
Marifé Arroyo, vinculada al Moviment de Renovació Pedagògica dels mestres de la Safor, fou una mestra que es va entossudir a ensenyar Valencià i en Valencià en l’any 1974 en la localitat de Barx. Fou expedientada. Li van cremar llibres de la biblioteca escolar, entre altres. Va patir la campanya de la dreta de Las Provincias, dit en altres paraules, va patir la campanya de l’extrema dreta de la Batalla de València. Va patir una gran amargor.
Ahir, però, Marifé Arroyo es trobava desimbolta, feliç, contenta. Vinga a saludar amics i antics alumnes. Va mostrar la seua part més humana, anècdota darrere anècdota dins de la tragèdia i la repressió. Se la veia feliç de reconéixer tant de caliu. El centre ple de gom a gom. Gent, entre altres jo, entre les portes perquè no es podia entrar. Marifé havia estat capaç de reunir, en una sola vesprada, diverses generacions: antics alumnes de la comarca, mestres jubilats i mestres en actiu.
Després de la projecció resumida del documental, ja en la tertúlia, el públic també va fer menció a la trajectòria del CEIP Mediterrani de la mateixa localitat, pioner en l’ensenyament de les primeres línies en Valencià de la comarca. Diversos mestres d’aquell moment estaven presents. Un antic alumne de l’escola, nascut en els anys vuitanta, va intervenir i va recordar que va formar part de la segona generació de línia en Valencià i havien de ser escoltats per la policia per anar a l’escola. El delicte, estudiar en Valencià.
Marifé Arroyo vingué acompanyada del seu marit, Josep Piera. I el gran Josep Piera també va mostrar la cara humana i li va retre l’homenatge. Tossuda i valenta. També se’l veia content, feliç i emocionat reconeixent amics. Va recordar el cost emocional i físic que li va costar a Marifé.
Malgrat tot, hui en dia a Barx s’estudia en Valencià perquè els fills dels alumnes de Marifé tenen memòria i no obliden. Hi ha una victoria millor?
Una intervenció final del públic va concloure que “no podran res contra un poble viu, alegre i combatiu”. Aquesta intervenció del públic era de Roser Santolaria, és a dir, un altre referent considerable. Gràcies Roser, per moltes raons.
Em permet, ara ja, de concloure aquestes línies des de la vessant personal. Jo em vaig incorporar més tard i agraïsc enormement el treball d’eixos mestres que no van claudicar, que no van abaixar el cap. Als mestres que van fer possible eixes primeres generacions de línia en Valencià, i als alumnes que van estar. A mi, personalment, que venia d’un altre món, em van canviar la vida, els professors i els alumnes. Tenia ganes de dir-ho i d’agrair-ho. Ara som nosaltres qui portem la motxilla en l’esquena i hem de seguir. Moltes Gràcies.
Contrabandista de verbs clandestins escampant el verí
Pobles vius i senders infinits
Quin gust sentir-la parlar
Si del carrer i el corral és l’ama
I ara hi ha un poble que brama en un idioma proscrit.